domingo, 11 de septiembre de 2016
Day 8
On September 11 was a very special day for me because I went to the day of my country manifested itself as a country we want to be free and do not let us. And I went because if we do we fight.
sábado, 3 de septiembre de 2016
Day 7
On 3 September was the birthday of my sister and we went to the aquarium held in Barcelona because you saw all the different types of marine animals and passed it very well because it was his first time went to the aquarium.
domingo, 28 de agosto de 2016
Day 6
On Sunday the 28th we went to Barcelona to carry all the luggage of my sister and their belongings becouse they study in Barcelona and live there. We saw her new apartment. It was a very important day because she starts to study at the University of Barcelona.
sábado, 27 de agosto de 2016
Day 5
On August 27, the family decided to go to the water park because it was very hot. We took the car and we went to Lloret de Mar. When we arrive saw that many people had but we decided to wait for us and queuing. Once we got inside we put swimsuit and sun cream and went to look for any attraction for us to remove the heat.
lunes, 22 de agosto de 2016
Day 4
When we got to the 15th of August my parents had to go to work and I was beginning because we started the training routine of football. I was very happy because he could return to play my favorite sport and also because it could be playing with my friends.
jueves, 18 de agosto de 2016
Day 3
when I got to camp I was a quiet day at home relaxing and August 18 my family and I went to St. Paul a few days since my family has a house there. We spent a few days had also been great because members of my family who did't see much and we all join in that house and we laughed a lot.
lunes, 8 de agosto de 2016
Day 2
After spending a week's holiday with my family when I arrive, August 8 I had returned from camp with my friends. I pass eight days surrounded by nature with all my friends.
lunes, 1 de agosto de 2016
Day 1
On 1 August my family and I go on holiday in Benasque, this is a very special place for us because 12 years ago there we go. It is a quiet village surrounded by mountains where we spent a fantastic day.
domingo, 29 de mayo de 2016
El Petit Cordill
Hi havia una vegada, en un poble no gaire
lluny d’aquí, una família cordill. La família cordill era una de les famílies
més conegudes en el ram de la construcció de cordons de sabates, feien els
cordons de sabates més llargs i fins de tota la ciutat. El temps anava passant
i cada vegada eren més coneguts i rics, fins que un dia van decidir tenir fills
perquè el seu negoci seguís funcionant generació rere generació. Fins que va
arribar el dia del naixement, van sortir uns fills maquíssim tots ells grossos
i fins menys un, era un cordill petit. Els pares estaven molt orgullosos de
tots el cordills que els havien sortit menys aquell petit i lleig, així que un
dia van agafar el cordill petit i el van abandonar per no tacar la seva
reputació que tant de temps i esforç els havia costat. La família va seguir
treballant en els cordons com si no hagués passat res, però mentrestant la vida
del pobre cordill petit anava avançant dia rere dia sense cap esperança.
Fins que va arribar un dia en què tot va
canviar, el cordill petit no es volia rendir tan fàcilment i va fundar una
empresa de cordills per lligar els rams de flors, va començar sense ser ningú,
al principi només lligava flors de baixa qualitat i només li demanaven petites
comandes, però cada dia que passava la seva empresa anava canviant i s’anava
fent més gran.
Fins que va arribar un punt,en què l’empresa
del petit cordill anomenada “CORDILLS” es va fer tan o més famosa que l’empresa
de la seva família de la qual l’havien
desterrat. Les sabates cada vegada s’anaven passant més de moda i només es
portaven botes sense cordons, així que l’empresa de la seva antiga família va
anar a la ruïna i es van quedar pobres. El cordill petit, en sentir aquella
notícia, no va voler deixar la seva família sota un pont, ja que ell els seguia
estimant encara que l’haguessin abandonat i els va contractar perquè
treballessin per la seva empresa.
Així que els cordills, tan llargs i bonics
que es pensaven que eren, ara passaven a treballar per un cordill petit i
lleig.
jueves, 5 de mayo de 2016
GUARDIOLA’S BIOGRAPHY
Pep Guardiola was
born on 18 January 1979 in Santpedor. When he was 13 years old, he left
Santpedor and he joined La Masia in Barcelona. After 6 years in La Masia, he
played his first match in Barcelona team. Between 1991–1992 he became a first
team regular.
On 24 June 2001, he
played his last match with Barça, and he played 479 games for the club. Between
1995-2005 he played seven friendly games
for the national team of Catalonia. After 2 years Guardiola appointed coach of
Barcelona B, and a year later he become manager of FC Barcelona A.
In June 2012, he
left FC Barcelona and took a sabbatical year in New York. Next year he signed a
contract with the German club “Bayern Munich”. Since then, he has been the
manager of Bayern Munich, and he life in Germany.
sábado, 30 de abril de 2016
“A LA VIDA, NO ESTEM SOLS”
Com podem veure, a
l’exercici 3.10 del tema 5, se'ns demana que donem els nostres propis arguments
del perquè a la vida no estem sols. Doncs com tots sabem, podem donar molts
arguments d’aquesta reflexió. Però els més importants són:
Ø Un
dels arguments més sòlids d’aquesta reflexió és que quan naixem tots ho fem
amb una família al costat, que ens ajuda en els moments difícils i per tant,
quan “la vida ens va en contra” no estem sols, sinó que tenim una família o
amics que ens ajuden.
Ø Un
altre argument que tenim és que molts adolescents ens pensem que tothom està
en contra nostra i que ningú ens entén, però en realitat hi ha molta més gent
que ens comprèn millor del que nosaltres
ens pensem i que no ens podem rebotar amb tot el món ja que hi ha moltes
persones al nostre costat que ens intenten ajudar i ens comprenen encara que
nosaltres ens pensem que estem sols al món i que tot gira al nostre voltant.
En conclusió podem
dir que hem de confiar i deixar-nos ajudar per les persones més properes a nosaltres i escoltar-les. Hem
d’apreciar qui tenim al costat ja que tenim la tendència de no valorar el que
tenim fins que ho perdem.
lunes, 21 de marzo de 2016
Família de saltimbanquis
- Hi havia una vegada, en un poble remot de Catalunya, una família d'empresaris. Cada dia que passava, per ells era com el de cada dia, sempre es reproduia el mateix: de casa al treball i del treball a casa, no tenien temps per res. Veien com els anys anaven passant cada vegada més ràpid, fins que un dia a causa de la crisis es van veure tota la família al carrer. No sabien que fer, pensaven que allò era el pitjor que els hi podia passar, però no, era al millor. Tota la família es va dedicar al circ, tot eran festes i rialles, allò que els hi semblava que era el pitjor, els hi havia canviat la vida de forma posititva.

jueves, 25 de febrero de 2016
The most remarkable day of my Christmas
The most remarkable day of my Christmas holidays was
the 31st of December. When I woke up, I’m breakfast very fast and
then I packed my suitcase, because I went to France. My family and I got in to
the car and after that my dad drove direction to France. The travel went very
fast. When we arrived, we went to a restaurant because we had hunger. After
that, we went back to the car and we went to the hotel. Finally we arrived to
the hotel and we unpack the suitcase and en the end we spent the New Year’s
Eve.
viernes, 25 de diciembre de 2015
"Sensación"
Esa sensación que te penetra en el corazón. Te encuentras cara a cara con
el plato que con tanta ilusión han cocinado tus padres. Y como nunca puede
faltar por navidad la mejor compañía que jamás podrás encontrar. LA FAMILIA
lunes, 23 de noviembre de 2015
My Best Friend
MY BEST FRIEND
Our friend’s name is Gerard Bofill. His birthday is on
9th of February. He lives with his parents and his sister Anna, ha
has hot a cat. His name is Mixu. I met him when we started high school because
he’s very friendly. Now, we are good friends.
He’s 14 years old. He’s tall and well built and he has
got green eyes, a small mouth and he wears glasses. He has got short black
hair. His voice is deep because he now changes his voice.
He was cheerful person, but sometimes a little
aggressive but usually he’s very kind because when we need some help, he helps
us quickly. Normally he wears jeans, a t-shirt and when the weather is cold, he
always wears a sweatshirt.
In his free time he spends a lot of his time cycling.
He loves playing games but he hasn’t got a play station. He likes listen the
Catarra’s band because he says that when he listening their songs, he gets
relaxed. He hates carrot and he doesn’t like walking. Finally we could say that
Bofill is a cheerful person and he’s a very good friend.
Vacation
Vacation
I’d like to recommend the
film Vacation, the director’s name is Martin Garrix and the actor is a very
famous actor, Brad Pit.
It’s a comedy film and it
happens in July 2015. The pot of the film is a family who live in Germany. The
two brothers get along very badly. Summer comes, and they want to go on holiday
where they have always gone to since childhood but since the father is tired
and wants to change place, they rent a car and go to an amusement park. But
things get complicated and it is difficult to reach there.
The thing I liked most is
that I spent very funny moments while I watching this film.
I liked the ending because
you don’t expect it.
All in all, I think it is
a very good film and I recommend this film to people who like comedy films.
Arnau Fusté Ayats Flex +
jueves, 12 de noviembre de 2015
Dientes de leche
¿Sabes ese momento en que te
empiezan a caer los dientes de leche y piensas que ya eres mayor, pero en
realidad solo eres un niño?
En esa situación se encontraba nuestro
protagonista, Michael, un niño alemán de 6 años, mediana estatura y cabellos
cortos.
Corría el año 1939 y justo la Segunda Guerra Mundial había acabado de empezar. Los bandos de “los aliados” y de “el eje” se enfrentaban para fundar el mayor imperio de Europa. Todo era permitido por lograr dicho fin, incluso el uso de niños soldados. Michael formaba parte del bando de “el eje” ya que era de origen alemán. “El eje” necesitaba personas para luchar en aquella batalla, que sería una de las batallas más grandes jamás contadas a lo largo de la historia. Así que un día triste de septiembre, dos hombres altos y fuertes, llamaron a la puerta de casa de Michael, y sin decir nada, lo cogieron y lo cargaron en un furgón grande donde también se encontraban otros niños de su edad y más pequeños. Él estaba desconcertado, no sabía qué estaba pasando, él pensaba que era pequeño para luchar por su país, pero no, ya formaba parte de “el eje”.
¿Sobrevivirá Michael? ¿Será un
blanco fácil para los aliados?
Si quieres saber cómo acaba esta aventura llena de
misterio e intriga, lee las páginas de este fantástico libro.
jueves, 1 de octubre de 2015
El tsunami
El Tsunami
¿Sabes ese momento en que pierdes a toda tu familia y lo único que te queda es la esperanza de una vida mejor? Qué hastío verme solo ante esta desgracia… Pues justo en este punto estoy yo.
Soy Marcos, un niño cualquiera, con quince años recién cumplidos y acabado de entrar en el mundo de la adolescencia. Vivo en un humilde pueblo de Méjico, llamado Tampico, donde abunda el comercio local mayoritariamente.
Todo empezó aquel día, con aquella triste llamada, informándonos de una trágica noticia. Al principio, no sabía de qué trataba, pero cuando bajé al salón y vi a mi madre con sus habituales ojos llorosos, ya me imaginé que algo terrible.
Mi madre me informó de todo lo sucedido, mi abuelo había sufrido un infarto en el corazón debido a su ínfima salud, y en esa misma tarde, preparamos las maletas a toda prisa (porque los abuelos vivían a una hora y media de casa) para poder llegar lo antes posible al hospital.
Por el camino, cuando ya llevábamos media hora conduciendo, tuvimos la mala suerte de reventar una rueda. Por pura casualidad, habíamos quedado parados delante de una gasolinera, Repsol, El dueño vino a ver qué nos pasaba y nos ayudó a cambiar la rueda pinchada por la de recambio.
Una vez todo listo, volvimos a el asfalto, convencidos de que el abuelo estaría bien.
Cuando ya estábamos a punto de llegar, tan solo faltaba unos diez minutos, unos estranjeros, que conducían detrás nuestro nos estaban pitando descaradamente pidiendo paso con las luces exigentemente y no entendíamos por qué, hasta que me fijé en lo que se acercaba detrás de nosotros: un gigante obstáculo que nos impedía continuar el viaje...
Un monstruoso e inexorable tsunami. En ese momento, aparcamos de inmediato, y empezamos a buscar un lugar alto y seguro.
Sin pensar en mi familia, vi desde lejos un árbol muy alto y robusto, y sin pensármelo dos veces, me subí a él.
Desde ahí arriba, pude ver el tsunami arrasando todo lo que se ponía en su camino, y acercándose y acercándose, hasta que ya lo tenía delante.
El tsunami era tan gigante y monstruoso que casi logró alcanzarme, entonces cerré los ojos, sabía que era mi última opción, tenía que enfrentarme ante esa gigante amenaza. ¿Pero cómo?
Cuando abrí los ojos, ya había pasado todo, y desde lo alto del árbol, contemplé el paisaje completamente arrasado, no quedaba nada! Y en ese instante, recordé a mi familia, ¡los había perdido!
Bajé inmediatamente del árbol, empecé a correr y correr por la carretera, y de enseguida vi el hospital. Sin ningún rasguño, entré dentro a toda prisa, estaba lleno de heridos por el tsunami, busqué y busqué, y al fin encontré a mis abuelos, que se recuperaban plácidamente del asunto del infarto sin percatarse de lo que sucedía en el exterior.
Mi abuela al verme tan aterrido me preguntó dónde estaban mis padres, y yo llorando les contesté... Desaparecidos.
¿Sabes ese momento en que pierdes a toda tu familia y lo único que te queda es la esperanza de una vida mejor? Qué hastío verme solo ante esta desgracia… Pues justo en este punto estoy yo.
Soy Marcos, un niño cualquiera, con quince años recién cumplidos y acabado de entrar en el mundo de la adolescencia. Vivo en un humilde pueblo de Méjico, llamado Tampico, donde abunda el comercio local mayoritariamente.
Todo empezó aquel día, con aquella triste llamada, informándonos de una trágica noticia. Al principio, no sabía de qué trataba, pero cuando bajé al salón y vi a mi madre con sus habituales ojos llorosos, ya me imaginé que algo terrible.
Mi madre me informó de todo lo sucedido, mi abuelo había sufrido un infarto en el corazón debido a su ínfima salud, y en esa misma tarde, preparamos las maletas a toda prisa (porque los abuelos vivían a una hora y media de casa) para poder llegar lo antes posible al hospital.
Por el camino, cuando ya llevábamos media hora conduciendo, tuvimos la mala suerte de reventar una rueda. Por pura casualidad, habíamos quedado parados delante de una gasolinera, Repsol, El dueño vino a ver qué nos pasaba y nos ayudó a cambiar la rueda pinchada por la de recambio.
Una vez todo listo, volvimos a el asfalto, convencidos de que el abuelo estaría bien.
Cuando ya estábamos a punto de llegar, tan solo faltaba unos diez minutos, unos estranjeros, que conducían detrás nuestro nos estaban pitando descaradamente pidiendo paso con las luces exigentemente y no entendíamos por qué, hasta que me fijé en lo que se acercaba detrás de nosotros: un gigante obstáculo que nos impedía continuar el viaje...
Un monstruoso e inexorable tsunami. En ese momento, aparcamos de inmediato, y empezamos a buscar un lugar alto y seguro.
Sin pensar en mi familia, vi desde lejos un árbol muy alto y robusto, y sin pensármelo dos veces, me subí a él.
Desde ahí arriba, pude ver el tsunami arrasando todo lo que se ponía en su camino, y acercándose y acercándose, hasta que ya lo tenía delante.
El tsunami era tan gigante y monstruoso que casi logró alcanzarme, entonces cerré los ojos, sabía que era mi última opción, tenía que enfrentarme ante esa gigante amenaza. ¿Pero cómo?
Cuando abrí los ojos, ya había pasado todo, y desde lo alto del árbol, contemplé el paisaje completamente arrasado, no quedaba nada! Y en ese instante, recordé a mi familia, ¡los había perdido!
Bajé inmediatamente del árbol, empecé a correr y correr por la carretera, y de enseguida vi el hospital. Sin ningún rasguño, entré dentro a toda prisa, estaba lleno de heridos por el tsunami, busqué y busqué, y al fin encontré a mis abuelos, que se recuperaban plácidamente del asunto del infarto sin percatarse de lo que sucedía en el exterior.
Mi abuela al verme tan aterrido me preguntó dónde estaban mis padres, y yo llorando les contesté... Desaparecidos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)





